Article del col·lectiu “PAU I TREVA”, format entre altres per Carlos Losada i Jordi Alberich

El catalanisme és la voluntat de transformar la realitat aportant respostes tangibles a les necessitats dels ciutadans de Catalunya. Tres han estat els seus pilars: l’aspiració al bon govern, la participació en la governació espanyola i l’europeisme. Tot això avui està malmès. Cal refer-ho i renovar-ho. Al centre d’aquesta desfeta hi ha el procés, amb uns líders que tornen a presentar-se a les eleccions sense retre comptes dels errors greus comesos, ni de les conseqüències negatives, econòmiques, polítiques i de convivència. Són els responsables que Catalunya estigui pitjor que abans, amb la indestriable ajuda de l’immobilisme del Govern espanyol, que en definitiva és qui disposa de més poder.

Parlant de la França d’entreguerres, Tony Judt fa referència a “la incompetència, la despreocupació i la negligència culpable dels homes que governaven el país i representaven els seus conciutadans”. Fem nostres aquestes paraules per referir-les a la realitat catalana, marcada per l’hegemonia del procés, i emmarcada per la ceguera provocadora del Govern espanyol, i més enllà d’això per l’assimilisme. Com escriu Cambó a Per la concòrdia el 1927, l’assimilisme és un dels grans enemics de Catalunya. Són paraules que mantenen la força dels diagnòstics encertats.

El procés ha fet taula rasa de la legalitat, la constitucional i també la catalana, atrevint-se a derogar de fet l’Estatut amb una majoria insuficient per declarar una fantasmal república, que existeix o no a gust del consumidor: Puigdemont des de Brusselles se’n considera el futur president, i defineix el president de la Generalitat sortit de les pròximes eleccions com el seu “primer ministre”, mentre els empresonats, en un gest ben humà, afirmen que jurídicament no existeix tal república. Tot això consuma una erosió del paper de la llei que pot acabar afectant la societat sencera.

Niall Ferguson afirma que una de les causes bàsiques del desenvolupament d’Occident a partir del segle XV ha estat l’imperi de la llei que aporta unes normes de joc estables d’aplicació general, que per previsibles i segures fan possible els projectes a llarg termini. Aquesta és la missió essencial de les institucions, alhora que la seva capacitat inclusiva i eficiència són condició necessària per al desenvolupament i benestar.

Garantir, fer eficient les lleis i les institucions, és la tasca necessària per superar les nostres crisis, i no rodolar pel pendent d’una decadència. Una mostra d’irresponsabilitat ha estat la negativa dels protagonistes del procés a encarar les conseqüències de la sortida de la Unió Europea, resultat abans probable i ara segur d’una declaració unilateral d’independència. Si aquesta ha estat “simbòlica”, a la irresponsabilitat s’afegeix també l’engany.

Tan malament estàvem? Tan limitat era el potencial de Catalunya, quan ni tan sols hem esgotat el marc competencial de l’Estatut? Tan en perill estava el nostre dret, llengua i cultura com per justificar una impossible i alhora perillosa ruptura de beneficis incerts, excepte per una elit política? Els objectius de benestar i prosperitat que ens deien que assoliríem amb la independència, no tenen una via més eficient i segura concentrant les energies del potencial català en l’aprofundiment del marc constitucional?

Nosaltres sostenim que sí, i reclamem que aquest sigui un tema central del debat electoral, i més enllà d’això, una ocupació de futur. Afirmem que cal esgotar l’actual capacitat d’autogovern i abordar els greus problemes que s’acumulen per la inèpcia política, perquè tenim els instruments suficients per fer-ho. Cal recuperar la capacitat negociadora amb l’Estat, la confiança i el diàleg amb la Unió Europea i el nostre sentit d’Estat. Però no amb tigres de paper com les famoses “estructures” sinó fent efectiu l’Estat de dret. La força de Catalunya és la construcció de l’excellència i la cohesió social. Aquest és l’Estat que serveix als ciutadans, que no pretén condicionar-los les ments, i per aquesta raó garanteix la neutralitat democràtica dels mitjans públics de comunicació. Com fer-ho és qüestió dels professionals, garantirne el compliment és feina dels polítics.

Cal bandejar la irresponsabilitat d’un procés que ens ha conduït fins a la crisi actual i que ara persegueix perpetuar-se. La solució mai ens vindrà de fora. Només nosaltres mateixos podem ser portadors d’una altra actitud, d’un projecte de país generador d’esperança, dotat d’estabilitat econòmica i d’un autogovern de qualitat. Un nou relat dirigit a “establir actituds socials tendents a fer possible una acció poderosa de reforma i regeneració”, com escrivia Bofill i Mates. També a escala espanyola, europea i mediterrània, hi afegim nosaltres. A aquesta tasca ens comprometem i cridem tothom a comprometre-s’hi.