Hauríem d’impulsar el diàleg en tres àmbits: el reconeixement explícit de determinades realitats nacionals, el finançament autonòmic i l’autogovern de qualitat

Des de la radicalitat, el conflicte català, el principal d’Espanya, no té solució política. No obstant això, aquesta trista convicció no respon al sentiment majoritari dels catalans ni al del conjunt dels espanyols, que contemplem atònits el fracàs més absolut de la política alhora que reclamem diàleg de debò, això és, amb contingut.

En paraules d’Ortega y Gasset, els separatismes són el fracàs d’Espanya com a projecte. Amb aquesta perspectiva, cal construir el diàleg des del reconeixement i respecte a la diversitat i a la pluralitat i amb el repte de garantir una convivència conjunta. Diversitat i pluralitat requereixen tractar de manera diferent les diferents realitats, com va indicar en el seu moment el mateix Tribunal Constitucional. L’èxit per aconseguir-ho es basa, doncs, en el reconeixement objectiu de la diversitat. No es tracta de concedir privilegis a ningú, sinó d’objectivar les circumstàncies que exigeixen el reconeixement d’aquesta diversitat.

Tres són els àmbits respecte als quals hauríem d’impulsar el diàleg: el reconeixement explícit de determinades realitats nacionals, el finançament autonòmic i l’autogovern de qualitat.

Si la Constitució es refereix a nacionalitats i regions, és lògic que una llei ordinària desenvolupi aquests conceptes, establint els requisits objectius que ha de complir un territori perquè puguem considerar-lo nacionalitat. Al nostre parer, sembla raonable vincular aquests requisits a l’existència d’una llengua i cultura pròpies, un dret civil propi i una tradició històrica d’institucions amb voluntat d’autogovern. El corol·lari d’aquesta definició hauria de ser l’assumpció de competències exclusives per part de la nacionalitat en aquestes matèries.

El mateix passa amb el finançament autonòmic. No sembla absurd reconèixer la competència perquè, en un marc comú i uniforme per a tot el territori espanyol, les comunitats autònomes que compleixin determinats requisits objectius puguin dissenyar el seu propi sistema fiscal. Requisits com, per exemple, disposar d’una renda per càpita superior a la mitjana d’Espanya, una contribució a la solidaritat interterritorial superior a un determinat percentatge del PIB, o el ple exercici de totes les competències autonòmiques possibles, això és, voluntat d’autogovern. Es tracta de primar les comunitats que aporten més riquesa i que són més solidàries, la qual cosa no eximeix de la seva obligació de contribuir en la solidaritat i les despeses comunes de l’Estat.

Un diàleg que, així mateix, ha d’incloure el desenvolupament de l’Estat autonòmic de manera objectiva, és a dir, aliè a les aritmètiques parlamentàries i als interessos polítics de cada moment. El desenvolupament d’un autogovern de qualitat exigeix, inexorablement, un desenvolupament objectiu del marc competencial, a més del compliment de les sentències del Tribunal Constitucional i la resolució dels conflictes competencials latents. Per assentar aquests conceptes, possiblement cal redactar un nou Estatut d’Autonomia, sense la necessitat d’afrontar una reforma constitucional de resultat incert.

A més d’aquestes tres importants qüestions, també hauríem d’afrontar la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, inspirada en el model alemany.

Però amb tot això no n’hi ha prou, ja que és imprescindible recuperar la convivència social. Al nostre parer, exigeix el reconeixement públic dels actes contraris a dret comesos per una banda de l’independentisme i l’omissió o absència de política del Govern d’Espanya, així com el compromís de futur pel respecte a les regles de joc de l’Estat de dret. La submissió a la llei no exigeix la renúncia a la defensa dels objectius i ideals polítics que cadascú consideri, sempre que es faci dins del marc constitucional.

En aquest context, i amb aquestes premisses, creiem necessari actualitzar els tipus penals de rebel·lió i sedició. La redacció actual no es correspon amb la realitat que ara s’està jutjant i que obliga a fer una reinterpretació judicial de conceptes. Una interpretació que posa en dubte el principi de certesa que el dret exigeix, com posa en evidència l’ampli debat jurídic que, en clau interna i internacional, s’està produint sobre aquest tema, una qüestió que el legislador no pot ignorar. Una actualització que en cap cas es podria aplicar retroactivament si el resultat fos lesiu per als interessos de la defensa dels encausats.

Aquestes són les bases per a un diàleg amb un resultat que s’hauria de concretar en un pacte d’Estat que ens permetés avançar en la construcció d’Espanya i d’Europa, sense renunciar al catalanisme pactista i integrador que propugnem des d’Units per Avançar en formular-la. Un diàleg que, òbviament, s’ha de desenvolupar en primera instància i de manera profunda al si de Catalunya.

_____________________________________________________________________

Bases para un pacto de Estado

EL PAÍS – Ramon Espadaler Parcerisas i Antoni Durán-Sindreu

El sometimiento a la ley no exige la renuncia a la defensa de los objetivos políticos, siempre que se produzca en el marco constitucional

Desde la radicalidad, el conflicto catalán, el principal de España, no tiene solución política. Sin embargo, esta convicción no responde al sentimiento mayoritario de los catalanes ni al del conjunto de los españoles, que contemplamos atónitos el fracaso más absoluto de la política, a la vez que reclamamos diálogo verdadero con contenido.

En palabras de Ortega y Gasset, los separatismos son el fracaso de España como proyecto. Con esta perspectiva, hay que construir el diálogo desde el reconocimiento y respeto a la diversidad y a la pluralidad y con el reto de garantizar una convivencia conjunta. Diversidad y pluralidad requieren tratar de forma diferente las distintas realidades, como indicó en su día el propio Tribunal Constitucional. No se trata de conceder privilegios a nadie ni de perpetuar el café para todos, sino de objetivar las circunstancias que exigen el reconocimiento de la diversidad.

Tres son los ámbitos sobre los cuales deberíamos propiciar el diálogo: el reconocimiento explícito de las realidades nacionales, la financiación autonómica y la implantación de un autogobierno estable y de calidad.

Si la Constitución se refiere a nacionalidades y regiones, lo lógico es que una ley ordinaria desarrolle tales conceptos, estableciendo los requisitos objetivos que debe cumplir un territorio para que pueda considerarse nacionalidad. Parece razonable vincular estos requisitos a la existencia de una lengua y cultura propias, un derecho civil propio y una tradición histórica de instituciones con voluntad de autogobierno. El corolario de dicha definición debería ser la asunción de competencias exclusivas por parte de la nacionalidad en dichas materias.

Lo mismo ocurre con la financiación autonómica. En un marco común y uniforme para todo el territorio español, las CCAA que cumplan determinados requisitos objetivos deberían poder diseñar su propio sistema fiscal. Requisitos como, por ejemplo, disponer de una renta per cápita superior a la media de España, una contribución a la solidaridad interterritorial superior a un determinado porcentaje del PIB, o el pleno ejercicio de todas las competencias autonómicas posibles, esto es, voluntad de autogobierno. Se trata de primar las comunidades que más riqueza aportan y que más solidarias son, lo que no exime de su obligación de contribuir a la solidaridad y a los gastos comunes del Estado.

En definitiva, proponemos desvincular el desarrollo autonómico de las aritméticas parlamentarias e intereses políticos del momento, lo que requiere, también, el cumplimiento de las sentencias del TC y el carpetazo a los conflictos competenciales latentes. Para asentar estos conceptos, posiblemente sea necesario redactar un nuevo Estatuto de Autonomía, sin necesidad de afrontar una reforma constitucional.

Junto a estas tres importantes cuestiones, deberíamos, además, afrontar la reforma del Senado para convertirlo en una verdadera cámara de representación territorial, a imagen y semejanza del modelo alemán.

Pero con ello no basta. Es imprescindible, también, recuperar la convivencia social. Ello exige el reconocimiento público de los actos contrarios a derecho cometidos por una parte del independentismo y la omisión o ausencia de política por parte del gobierno de España, así como el compromiso a futuro del respeto escrupuloso a las reglas de juego del estado de derecho. En este sentido, es importante destacar que el sometimiento a la ley no exige la renuncia a la defensa de los objetivos e ideales políticos, siempre que se produzca en el marco constitucional.

En este contexto, creemos oportuno actualizar los tipos penales de rebelión y sedición ya que su redacción actual no se corresponde con la realidad que ahora se juzga y obliga a una reinterpretación judicial de conceptos. Además pone en entredicho el principio de certeza que el Derecho exige, como pone en evidencia el amplio debate jurídico que, en clave interna e internacional, se está produciendo y que el legislador no puede ignorar. En ningún caso, esta actualización podría aplicarse de forma retroactiva si su resultado fuese lesivo para los intereses de la defensa de los encausados.

Estas son las bases para un diálogo cuyo resultado debería concretarse en un Pacto de Estado que nos permitiera avanzar en la construcción de España y de Europa, sin renunciar al catalanismo pactista e integrador que propugnamos desde Units per Avançar. Un diálogo que se debe desarrollar en primera instancia y de forma profunda en el seno de Cataluña a partir de las distintas propuestas que estos días están viendo la luz y que aportan contenidos a las reiteradas apelaciones al diálogo.