En aquest context, el que algunes societats estan decidint és traslladar exclusivament fora de Catalunya el seu centre efectiu d’administració i direcció. I què és? Doncs el lloc on l’ òrgan d’administració, per exemple, el consell d’administració, pren les decisions que són de la seva competència amb vista a l’efectiva direcció de la companyia. En aquests casos no es produeix doncs un trasllat de l’activitat amb el consegüent “desmantellament” de la que es realitzava fins ara. Al contrari, aquesta es continua duent a terme al mateix lloc i per les mateixes per­sones que fins ara ho feien. El que es trasllada, per tant, és tan sols la “presa efectiva de deci- sions”; això és, la direcció de la companyia, el seu òrgan d’ad- ministració.

Tampoc no hem de confondre el domicili social amb el domicili fiscal. En efecte, l’article 48 de la llei General Tributària estableix que el domicili fiscal de les societats coincideix amb el seu domicili social sempre que estigui efectivament centralitzada en ell la gestió administrativa i la direcció dels seus negocis. Per la norma fiscal no hi ha, doncs, possibilitat d’optar. El domicili fiscal ha de coincidir amb el lloc on es trobi la direcció del negoci. Això vol dir que la decisió d’ubicar el domicili social on l’ òrgan d’administració pren les seves decisions comporta, també, que el domicili fiscal de l’empresa es traslladi. Recordem que aquest és el lloc en el qual el contribuent i les empreses es relacionen amb l’ Administració Tributària. Existeixen, això sí, altres casos, però són els menys nombrosos, en els quals s’està produint un efectiu trasllat real de l’activitat.

Aquesta decisió de traslladar el domicili social o, més ben dit, el lloc en el qual se centralitza la presa de decisions de les companyies no té, normalment, un motiu fiscal. Obeeix, com així ho han anunciat la majoria de les empreses que ho han fet, a raons d’inseguretat jurídica, això és, a raons que permeten preveure un previsible escenari d’incer­tesa que produeix desconfiança en els inversors i/o en els clients amb impacte, per tant, en els seus resultats. És, per tant una decisió estrictament empre­sarial; decisió, això sí, els efectes reals de la qual tan sols es ­podran avaluar a mitjà i llarg termini.

L’economia, i per tant, la creació de riquesa requereix, no ho oblidem, certesa. Vaja, que “la pela és la pela”. Això és tot.